“Esquí de muntanya, tots junts..... un contra l’altre” per Luca Salini

 

Cada any em pregunto el mateix, cap on va l’esquí de muntanya? Cap on van les curses? Quina atmosfera es respira? Què proposen els fabricants de material? Aquesta temporada les preguntes segueixen essent les mateixes. De totes les respostes possibles, una és certa: l’esquí de muntanya no va en la bona direcció. Aquesta trista i dura resposta ho concerneix tot, o quasi tot, les federacions nacionals i conseqüentment també la federació internacional.

La mentalitat tancada i l’esperit de poble d’algunes regions d’Espanya, la lluita entre el CAF i la FFME a França, la visió arcaica i de menyspreu de Suïssa, la immobilitat de la FISI a Itàlia, la manca d’interès de la forta DAV a Alemanya, la petitesa de l’esquí de muntanya a Àustria en front del gran poder de l’esquí alpí austríac; són alguns dels exemples que ens fan entendre perquè l’esquí de muntanya no es desenvolupa envers el camí més positiu i efectiu possible.

Llavors, quina és la motivació que poden donar els voluntaris per promoure aquest esport entre la joventut? Què empeny els atletes a entrenar-se tantes hores i tan dur? Per respondre a aquestes preguntes correctament necessitaria una pàgina per cadascuna, cosa que no tinc, de manera que intentaré respondre molt concisament.

La Federació Internacional introdueix algunes curses “clàssiques” dins la Copa del Món. Aquesta decisió dóna lloc a moltes discussions, sobretot dins les federacions nacionals, els atletes i els equips comercials. La raó que porta a fer-ho és crear una Copa del Món més “forta” amb el suport d’aquestes “grans curses clàssiques” . Ràpidament varem veure que aquest va ser un moviment erroni. Al començament van haver-hi moltes peticions de curses clàssiques que volien incloure’s dins la Copa del Món, però això s’ha capgirat. Per exemple, el Trofeu Mezzalama va lluitar per estar dins la Copa del Món, però ràpidament s’ha fet enrere. Un altre error va ser incloure una cursa per equips nocturna dins d’una estació d’esquí, la Sellaronda. La cursa va ser anul·lada, la qual cosa no va agradar gens als atletes que van fer més de 1000 km. per arribar a Arabba i haver de tornar a casa amb les mans buides. La normativa especifica que cada cursa ha d’oferir al menys dos itineraris alternatius. Ens preguntem qui va aprovar el calendari de la temporada anterior i no va demanar les garanties?

Aquesta temporada els errors segurament es repetiran. La inclusió de dues noves curses italianes dins la Copa del Món segurament portaran problemes. La normativa nacional e internacional especifica que una cursa necessita ser estudiada durant varies temporades per tal de ser candidata a incloure’s a la Copa del Món. Crec que cap d’aquestes dues curses, que seran Copa del Món, han estat mai dins la Copa d’Itàlia o els Campionats d’Itàlia. Com podrà una jove e inexperimentada organització afrontar el que significa estar al més alt nivell esportiu?

 

La mateixa història per la cursa de la final de la Copa del Món. La Patrulla dels Glaciars és una cursa organitzada per l’Armada Suïssa i és una cursa molt maca – una veritable vitrina de l’esquí de muntanya. Mai s’ha adaptat a la normativa de les curses de la Copa del Món: la sortida és a la mitjanit o més tard, formada per equips de 3 després que (un altre error) la ISMF ens fa creure que les curses modernes han de ser individuals. Milers de persones sortint abans dels millors corredor@s, el que comporta dificultats per avançar i el risc de mal temps que pot desbaratar la cerimònia final de premis són algun dels altres problemes que poden sorgir. Potser l’última cursa hauria de ser la més segura?

Acabo a nivell internacional recalcant amb horror la absència d’una comissió tècnica real que pugui fer propostes reals i adreço les meves preocupacions sobre això. Aquesta ha estat reemplaçada per un “Pool de Fabricants” que pot ser molt útil però que segurament portarà a aquest esport cap a interessos econòmics.

He escrit breument sobre els problemes dels diferents països i ara torno a cadascun dels països amb més detall. Sé que Espanya està obligada (forçada) a dirigir un equip nacional “català” sense cap opció a incloure altres regions. Els Bascos, per exemple, tenen bons organitzadors (curses com l’Altitoy) que atrauen a centenars de gent apasionada. Hi ha una Federació basca, però el poder està a Barcelona perdent grans oportunitats d’organitzar fins al punt que fins 2004 Espanya va estar fora de la Copa del Món.

Suïssa també te els seus límits geogràfics. El competitiu esquí de muntanya només esrà al Valais. Tot gira entorn d’aquest cantó: l’equip nacional, les curses, els atletes. Les curses atrauen a centenars de persones, generalment corredors “populars”. També, molt sovint, els millors corredor@s han de lluitar per aconseguir una bona posició de sortida i avançar als “amateurs” . Les curses suïsses amb un molt bon nivell existeixen , però els premis i l’impacte mediàtic són encara molt baixos.

Itàlia està en efervescència. Molt bons atletes, sempre entre els millors i molts joves promeses, bones curses i interessants premis. Tot això està administrat per una federació inexistent que dóna pocs diners als atletes i a l’equip nacional. Al mateix temps, “perden” 200.000€ de llicències federatives pagades pels esquiadors de muntanya. La administració del calendari nacional i la normativa “es perden” en elles mateixes. Tot depèn d’una comissió tècnica inexistent que administra 80 curses i més de 1000 llicències amb dues trobades anuals. La cort que té la FISI és que els clubs treballen dur amb gent competent que organitza grans curses i llança constantment nous atletes, característiques que acosta l’esquí de muntanya a l’esquí de fons i al biatlon. La principal atenció només es dona al qui surt de to i al qui és considerat com un “esportista anarquista”.

A Alemanya, la cura de les competicions d’esquí de muntanya és quasi zero. La molt forta DAV deixa la direcció de l’equip nacional a nivell “formal” . No hi ha curses nacionals ni mai ha tingut curses internacionals. Alemanya és sens dubte la qui te un nombre més gran d’esquiadors de muntanya (turistes) del món.

Actualment qui és dins l’esquí de muntanya es pregunta si val la pena continuar treballant per atraure joves atletes cap a aquest esport. Fa uns dies, en una presentació de la temporada d’esquí de muntanya a l’Alta Valltelina, subratllava que la meta de la pràctica de l’esquí de muntanya és el coneixement de com disfrutar i viure a les muntanyes, perquè és part de la cultura alpina de la gent que viu a les muntanyes. Què més hauria pogut dir? Potser alguna esperança de ser olímpics?

Luca Salini

traducció: Núria Burgada Burón